PERQUÈ EL VI SIGUI A LA TAULA CADA DIA

Fa temps que vaig coincidint amb el senyor Manuel Duran. Al sector vitivinícola se’l coneix per moltes coses (fou director de Freixenet) però darrerament s’ha significat moltíssim en la defensa de les varietats autòctones com a vector diferenciador. En aquesta empresa que té en marxa des de fa temps i que projecta des de la seva tribuna de Mercados del Vino va repetint una sèrie d’arguments que a voltes ens poden semblar deja vu però que de tant en tant hauríem d’anar revisant. La setmana passada va posar-nos a la seva llista de distribució de correu electrònic. Feia una referència a la intervenció del René Barbier durant la tertúlia que EL VI A PUNT va organitzar l’any passat a l’Ateneu Barcelonès i em va semblar oportú respondre-li. Crec que aquest debat, el que tenim habitualment amb el Manuel Duran, queda ben expressat en els correus que ens hem intercanviat en aquesta ocasió, i els publico aquí per si poden ser útils a la concurrència:

Hola Oriol

No se si estoy equivocado pero me parece recordar que el señor Rene Barbier dijo en el Ateneu que la variedad  tiene muy poca importancia y lo que la tiene es el “terroir”.

En La Vanguardia de hoy, en el artículo “Nuevos vinos de viejas vides” ese señor  opina que las variedades autóctonas “permiten expresar de forma más franca y honesta el terruño” ¿Ha cambiado de opinión y dejará de afrancesar sus vinos?

Seguramente ha leído “La batalla del vino y el amor” de Alice Feiring publicado por Tusquets. En Abacus cuesta € 19

También veo que los vinicultores catalanes están ahora muy ocupados buscando variedades perdidas…

Afectuosos saludos

Manel

Apreciat senyor Duran,

Valoro positivament el seu discurs a favor de les varietats autòctones. Crec que efectivament és una bona elecció. És un signe de tipicitat important a tenir en compte. En els articles que vostè va recollint (i que li agraeixo que ens vagi enviant) he interpretat que la varietat és, segons alguns experts, el factor determinant de la tipicitat, precisament. Jo desconec el pes real que té la varietat en el mapa de la tipicitat; i tot i que em sento còmode en aquesta línia de respecte per les varietats, crec que hi ha altres factors que ens poden ajudar (insisteixo que en desconec l’efecte real) a donar tipicitat als nostres vins. Probablement el terreny (geològicament i climàticament parlant) és també un factor molt determinant. Però n’hi ha un que m’interessa molt i del que crec que parlem poc: la cultura, la manera que els territoris (en el sentit sociològic) entenen els seus vins; l’home en definitiva. El que jo vaig aprendre de la intervenció del René Barbier a la tertúlia de l’Ateneu de l’any passat va ser això, precisament. Va ser una aportació implícita probablement. En René Rarbier va parlar de la decisió d’anar a fer vi al Priorat, ara fa prop de 30 anys, en un moment en el que ningú s’interessava per aquest territori. És cert que va fer molt èmfasi en les característiques del terreny, però aquest amor que expressa cap a la terra del Priorat és una actitud, en definitiva.

Vostè parla de les varietats, i crec que a tots ens va bé que algú ens vagi fent memòria de la necessitat de diferenciar-nos amb el que és autòcton.

En René parla mot del terreny i, tot i que desconec el que va dir ahir a La Vanguardia, em sembla coherent que parli també de la importància de les varietats per entendre millor el territori.

Però vull insistir en aquesta idea: implícitament en René ens parla (així ho llegeixo) d’una diferenciació indiscutible, la de les persones que aposten per un territori, perquè quan les persones coneixen, entenen i estimen el seu territori n’aixequen el seu valor. I crec que aquesta és una diferència que va més enllà fins i tot, que la que ens aporten les varietats autòctones (complementant).

M’ha semblat interessant fer aquesta precisió, perquè és una de les conclusions que vaig extreure, precisament, de les tertúlies que vam fer a l’Ateneu. La seva insistència en aquest assumpte em va provocar un debat interior i així li expresso.

Probablement faré pública aquesta reflexió al meu web www.elviapunt.com

Salutacions

Apreciado señor Pérez de Tudela

En primer lugar le  agradezco que haya respondido a mi mail. Y le felicito. Recibo muy pocas respuestas lo que me da la sensación de que pocas personas saben que se debe hacer para que empiece a consumirse una mayor proporción de vino catalán, por lo menos en Cataluña.

¿Si tiene tanta importancia el “terroir” porque no se indica la composición de este en la etiqueta principal en lugar de la variedad de uva?

Hay un libro de  Ramón Viader antiguo Presidente de los Enólogos españoles, reconocido catador y analista de vinos, editado en italiano con el título “Vino, Corpo e Cervello”,  donde explica que la configuración aromática es lo que confiere la tipicidad del vino y que en una degustación en la que participaron 17 expertos y 10 “Masters of Wine” quedó demostrado que los terrenos no aportan diferencias significativas. Añade que la variedad de uva y las prácticas culturales en las viñas aportan entre un 75 y el 80%, el microclima entre 8 y 10%, los factores de maduración entre un 5 y un  7%, el terreno entre 3 y 5%, la vinificación entre un 3 y un 4% y el envejecimiento en barrica/botella entre un 0,1 y 1%   

Hay muchas personas desorientadas. Por un lado afirman que una determinada variedad cambia mucho dependiendo donde se plante y cuando les digo porque en España el Tempranillo cambia de nombre (Ull de llebre en Cataluña, por ejemplo) mientras que el chardonnay se llama igual en cualquier parte de España como en el resto del mundo, no saben que responder. Si cambia tanto debería cambiar de nombre. Una de las razones del fracaso de los vinos afrancesados “españoles” puede ser que los que han probado determinada variedad proveniente de su región térmica recomendada, que evidentemente está en Francia,  y  beben aquí una botella con la misma variedad indicada en la etiqueta piensen que  les están timando si es que efectivamente no les sabe igual. Aquí algunas personas encuentran aceptable el Cava hecho con pinot noir mientras yo tengo el resultado de catas hechas en Gran Bretaña y publicadas en la prensa de ese país, donde le dan una pésima calificación.

Me consta que el hijo del señor René Barbier no afrancesa sus vinos.

Afectuosos saludos

Manel