PERQUÈ EL VI SIGUI A LA TAULA CADA DIA

El Pitu Roca va xerrar de vi ahir al vespre a Vilafranca i va ensenyar joies però va estirar-nos les orelles. Ens va estirar les orelles als consumidors, perquè hem deixat de reconèixer la importància del Penedès. Ens va demostrar que aquesta desatenció és equivocada i desproporcionada. Però va estirar les orelles, també, als sumillers i sobretot als elaboradors, perquè “la necessitat del desenvolupament industrial ha de fer-se compatible amb les propostes de petit format, que són les que proporcionen singularitat i arguments” i encara ens reclamava, a uns i a altres, que reflexionéssim sobre la necessitat de comunicar, de comunicar els valors del territori.

En el marc del ViJazz 2010, l’Acadèmia de Tastavins del Penedès i l’Associació de Sommeliers Penedès-Garraf va organitzar una jornada en la que el Josep Roca va oferir un tast comentat de vins “rars” del Penedès. A través de la raresa va transmetre’ns el seu apassionament per una comarca que és una marca. De fet, aquest sumiller que juntament amb els seus germans acaba de recollir la tercera estrella Michelin, introduí la sessió mostrant-nos la seva carta de vins dels anys vuitanta, en la que el Penedès era la denominació d’origen present en totes les categories (fins i tot en el Cava, que aprofità per reivindicar la necessitat d’un Cava D. O. Penedès).

La primera “joia” d’en Pitu fou una malvasia de Sitges, de la vinya més gran del món d’aquesta varietat, amb la que els de Can Feixes estan experimentant. I en motiu del 20è aniversari del Celler d’Osona, una botiga de vins de Vic a la qual acostumem a fer referència des d’aquí, en Miquel Bofill, ambaixador de la família Huguet (tal com el definí el Josep Roca), anà a buscar-los perquè l’ajudessin a escollir un vi especial que utilitzaria com a regal d’aniversari per a clients i amics. Un vi curiós, sense referències, al qual el mestre sumiller augurà un bon envelliment. Foren dues botes de la collita 2007.

La segona peça presentada fou un 1999 de la Finca Els Camps de Jané Ventura. Vam poder experimentar les possibilitats d’un Macabeu que passa per bota i que té ja més de 10 anys. Estava viu i ens oferia una riquesa bucal en la que destacava una acidesa remarcable, l’objectiu a treballar, segons el sumiller – coneixedor. És un Macabeu de més de 60 anys de la zona de la Juncosa, tot s’ha de dir!

El tercer vi del Josep Roca fou un altre blanc, del qual li interessaven “menys les característiques organolèptiques que la proposta que representava, de projecció d’un paisatge”. Plou i fa sol és un xarel·lo amb una etiqueta molt original que interessava al sumiller, també organolèpticament, per la crema, per una dolçor que aconseguia expressar-se malgrat la joventut, encara massa transmisora de fusta.

El quart fou un Gran Caus blanc del 96. Se’ns aparegué com un vi tancat de nas i mentre el Josep Roca l’anava explicant (n’anava parlant, l’anava glossant) se’ns obrí. Els torrats de la fusta hi eren; però l’acidesa també. Impressionant expressió d’envelliment!

I arribà el primer negre. Un Sirah de Can Ràfols, del 2000, que en Josep Roca s’atreví a obrir per primera vegada, sense haver-lo examinat prèviament. La confiança que li “mereix en Carlos Esteve i el malaguanyat autor d’aquest vi” l’impulsaren “a presentar-lo en un fòrum com el de l’Acadèmia de Tastavins del Penedès. Un altre vi de 10 anys.

El sisè fou un sumoll de Jané Ventura que a més d’ensenyar-nos la varietat, la fruita, la complexitat i fins i tot una estructura remarcable, ens va permetre confiar, també, en la capacitat d’envelliment d’una varietat autòctona desatesa. En Josep Roca expressà el seu desconcert pel fet que el Penedès hagi estat tant reticent davant d’aquesta diversitat varietal històrica, perquè aquest és un dels vectors que ens ajuda a projectar el territori.

Les tres joies finals foren realment especials, o per l’envelliment, o per l’estil de vinificació, o per expressar un homenatge personal:

1981. Torres. Gran Coronas -Mas La Plana-. La presentació del sumiller fou la reverència “davant un vi negre del Penedès de 30 anys”. A nivell personal expressà el seu reconeixement per la marca, que a més de recordar la gran contribució que als seus ulls ha significat per al sector, ha estat capaç de produir grans vins arreu del món. El Xavier Fortuny, del Clap de Ceps de Tarragona, amb qui vaig compartir el tast em va impulsar a anar ahir a Vilafranca per poder tastar aauest vi, precisament.

Nadal 1510. Un vi dolç de botritis de Macabeu. Discutint entre nosaltres ens va semblar pesat, i com si ens hagués sentit, en Josep Roca va descriure’l així: “sabeu que li falta a aquest vi (que us deu haver semblat pesat)? Envelliment…”

LYRIC, de Mas Comtal. Un altre dolç, de merlot, en aquest cas. Un vi especial de Joan Milà, tant important per la modernització de l’enologia del Penedès que fa pocs mesos que se’n va anar, en un cotxe. En Josep Roca va voler esplair-s’hi una mica, amb el vi, amb una referència als seus vins, i amb la persona. Diu amb un somriure afable que “potser els sumillers li quèiem grossos, perquè sempre m’havia inspirat massa respecte”.

Després hi havia un sopar, però jo ja me’n vaig anar. Potser algú ens el podrà explicar.

Jo vaig endur-me una impressió del Penedès rejovenida, tot i que els vins del Josep Roca es caracteritzessin per la seva capacitat d’envelliment, precisament; però també per l’oportunitat de tastar que tinguérem a primera hora de la tarda. M’impressionà el Xarel·lo Pairal 2007 de Can Ràfols dels Caus per una capacitat d’envellir amb una forta personalitat (el vaig poder comentar amb el Marcel Pérez, un dels sumillers de la sala, i me’l va descriure com un “bon vi de pagès”), el Sasserreta 2005, una Malvasia de Vega de Ribes molt fresca que el Ton Colet (el sumiller que me la va presentar) va voler fer-me comaprar amb la 2003. Gràcies Ton. Me la vaig imaginar amb una coca d’espinacs. El GAL de Loxarel, un rosat de merlot del 2009 em va sorprendre perquè tal com vaig anotar en un tast recent amb l’Eric Lahon, hi ha rosats que, carregats de fruita madura (aquest era fins i tot confitat) serveixen per començar i acabar un àpat, sense canviar de vi (i és un elogi). El Chardonnay de Can Feixes em va sorprendre pels anissats. A cegues m’hauria costat identificar la varietat. El Petrea 2005 de Mas Comtal em va impressionar per la seva evolució elegant. El color d’aquest vi causa respecte, i el primer cop de nas em va donar olivada (agradabilíssima tanmateix), i el contrast amb la frescor extrema de la boca és molt sorprenent: aromes d’evolució suggerents, i acidesa refrescant! La Susana Estrany, que va gestionar la meva invitació al tast (amb el Jordi Raventós, Nas d’Or de l’any passat, regenta el restaurant El Bosc de Banyeres del Penedès) em va posar Terroja a la copa. És un xarel·lo del 2007 que sense passar per bota es mostra fresquíssim. Aquests xarel·los de Castellroig em convencen una vegada més. I el Xavier Fortuny em va portar a tastar una joieta d’Heretat Mont-Rubí, el Dolç de Paller que fan a base de raïms assecats i botritis…

Aquest ViJazz arrelarà, perquè hi ha material per assolir-ho, i Vilafranca en té ganes: l’any passat, a la fira vaig ensopegar amb el Lluís Galofré, un casteller que conec de fa anys, que em va expressar la seva simpatia (popular) per aquest certamen, perquè ajuda a Vilafranca (ves per on!) a resituar-se.