PERQUÈ EL VI SIGUI A LA TAULA CADA DIA

foto Albert Martínez

Sovint els enòfils expressen en públic una opció gastronòmica consistent en escollir el menjar en funció del vi. Ens parlen de confeccionar el menú prenent com a punt de referència uns vins que hauran estat escollits per raons diverses. És una fórmula d’armonització (el popular maridatge) que posa el vi al centre.

Dissabte al vespre vam improvitzar un sopar en el que el vi va ser al centre, perquè li vam donar protagonisme, perquè va ser el fil conductor de les converses, i perquè el menjar va ser, pràcticament, una excusa per seure a la taula. I els maridatges els vam anar acomodant sobre la marxa. Però s’ha de dir que hi ha vins (frescos, honestos, mediterranis) que encaixen bé amb la nostra cuina popular.

A quarts de nou del vespre vam encendre un foc que ens hauria de servir per fer-hi uns fideus a la cassola (un plat que omple, fàcil, ràpid, …). La sèpia arribada de Tarragona va ajudar a una certa dosi d’espectacularitat. I la brasa resultant va ser suficient per coure-hi un rap gros (el Jaime, d’origen biscaí, aportà criteri en el punt de cocció d’aquesta peça que estirà alguna lloança). Una amanida completava una taula d’estiu, a l’aire lliure, amb set adults i dos menuts que van anar caient amesura que el cansament i l’avorriment els va vèncer.

Mentre el foc era actiu, la concurrència feu allò tan considerat de fer companyia al “cuiner”. Se’ls proveí, tanmateix, d’una copa de cava (d’un espumós del Penedès per ser exactes) de Colet. Amb els fideus a punt, mitja hora després, ocupàrem les posicions i encetàrem el vi de la casa: vam obrir una ampolla del Camí de la Font a mode d’orgullosa presentació. Set dels presents havien participat a la verema; un d’ells, a més, és l’autor de l’etiqueta; i els altres dos eren la seva germana i el cunyat. Tothom hi estava vinculat emocionalment. Aquest vi és una idea en procés, i la materialització d’una opció que ultrapassa l’objectiu purament tècnic. Per cert, que el vam presentar a un grup de tast d’Osona fa tres setmanes i n’han fet una crítica al seu bloc d’internet. L’Anna Casabona, de la Vinoteca El Rebost, n’ha fet també una nota de tast. Aquest vi ens el sabem de cap a peus, i ens hi vam esplaiar, lògicament. Després vam anar a un negre del Montsant (etiquetat per a l’exportació) i al qual he tingut accés després d’haver estat convidat a tastar algunes tines interessants. És una carinyena molt representativa, que destaca per la seva autenticitat i convenç a qualsevol, fins i tot als paladars educats a altres latituds. un cava per a l’aperitiu, el blanc de la casa, un vi negre de forta tipicitat… i el greix dels fideus i la carnositat del rap ja s’havien esvaït. Però a la fresca s’hi estava bé. Vàrem treure fruita (síndria, meló…) i ametlles (petites, concentradetes, dolces; collides tard, perquè el temps se’ns va anar tirant a sobre). I el vi… ens vam anar animant, i vàrem treure un Priorat dels que m’impressionen: tot i que el Clos Dominic – Vinyes Altes requereix una decantació d’hores (així és com el presenta el Paco Castillo a casa seva, a Porrera) vàrem donar-li temps, la conversa va ser propícia; vàrem discutir sobre TIPICITAT, perquè el Priorat ens hi ajuda, vàrem glossar-lo (el vi i el Priorat en general -és una debilitat insistent), i vàrem anar degustant una ampolla que “adequadament administrada” ens va durar més d’una hora (i ja al final era prou obert perquè els elogis esdevinguessin unànimes i francs). Clos Dominic és un vi, que expressa un paisatge (espectacularment piramidal, d’altura), i que reclama sensibilitat, la de la humanitat que hi ha al darrere. I encara hi estàvem bé. Les ametlles ens van ajudar a destapar una darrera ampolla que ens feia tornar al color blanc del començament, però passant per la torrefacció, per l’evolució de la Garnatxa Blanca que a la Terra Alta és d’un anissat fi. El César Martinell és un vi apte per a moltes circumstàncies. També per aquest final de festa.

A les dues de la matinada vam anar tancant la paradeta. La improvització va ser extrema (de fet, les sèpies que van donar gust als fideus les va portar l’Anna de casa seva, perquè veient que la taula s’anava eixamplant va afanyar-se a contribuir d’alguna manera. L’important, l’element discursiu principal fou el vi. Però realment ho fou perquè, tal com dèiem amb l’Albert el dilluns al matí (segurament teníem la necessitat de compartir l’anàlisi de l’esdeveniment), el vi és útil per a desenvolupar un estil de relació que apreciem i en el que ens sentim extremadament confortables. La fluidesa és màxima.