PERQUÈ EL VI SIGUI A LA TAULA CADA DIA

Fa quasi un mes que dec (als companys) una crònica de la sessió de tast que varem fer a Darmós a mig juliol. La feina i els compromisos alteren els ritmes i la regularitat d’aquest bloc de notes, més del que voldríem. I tot i que l’acumulació de temes és desbordant, és necessari que reprengui l’activitat amb una pinzellada sobre els rosats que vam tastar el 17 de juliol al celler  (nou de trinca) de Vinyes d’en Gabriel, perquè hem decidit establir-hi una una reunió periòdica d’intercanvi i d’aprenentatge, i perquè el Josep Maria, l’amo del celler i impulsor de les trobades, està esperant aquesta notícia per convocar la propera (de caves i espumosos, crec).

El model d’aquests tastos, tal com vam explicar en el cas de les Garnatxes Blanques, és força sistemàtic des del punt de vista del tast, però informal pel que fa a l’emissió de judicis. Aquí explicarem el que n’hem après, les conclusions generals, i defugirem la crítica concreta i les puntuacions estandaritzades. La nostra, la d’aquest grup de tast, és una aproximació a la diversitat que intenta aprendre compartint. Hi ha, després de tres o quatre hores de reuinó, una impressió general que perdura, i que difícilment s’assoleix sense una mínima sistematització.

Ens hi vam “enfrontar” amb els dubtes habituals sobre l’interès del vi rosat; amb l’expectativa relativament baixa! Només el calendari ens hi impulsava: l’estiu i la idoneïtat d’aquest tipus de vi al qual atribuïm frescor i versatilitat. I aquest mateix calendari convidava a la participació d’amics i família, a la fresca de la nit, a la vora del celler. La concurrència ens portà feina. L’Anton Castellà, enòleg, actor del sector, amb orígens i projectes a la Conca de Barberà, i amic, tot i amb l’impediment del guix de la cama, vingué a contribuir al tast de rosats amb tres exemples representatius de la seva comarca (el Carlania rosat, on el Trepat de la Conca adquireix una certa complexitat del seu pas per bota; el Portell, de la Vinícola de Sarral, exemple de les enormes possibilitats del Trepat en el seu estat natural; i un vi diferent, de Syrah, del celler Rendé Masdeu que, a cegues, en el concurs de vins de la Conca de Barberà acostuma a tenir molt de reconeixement). D’aquests vins de la Conca de Barberà, a grans trets, vam reconèixer el potencial comercial del Trepat, sobretot pel valor diferenciador de la varietat, i també per les seves virtuts organolèptiques, de fruita cítrica ataronjada i de magranes, fins i tot, pel seu caràcter fresc en definitiva. En el cas del Portell, amb intenció juvenil, aquest és un missatge obvi, i el seu preu justificaria una ràpida penetració en els mercats i especialment en el català. En el cas del Carlania, la seva voluntat d’envellir el fa projectar-se dins del catàleg de vins curiosos, l’èxit del qual dependrà de la força que vagi agafant el celler (el Jordi Miró i la Sònia, la seva dona, tenen energia per una bona estona). En el cas de Rendé Masdeu, que en un catàleg general gaudiria d’un bon reconeixement, patirà ara (estem sota la influència del debat de les varietats autòctones) de la devaluació automàtica del mercat per tractar-se d’un Syrah.

L’Albert Martínez i la Marga, que se sumen a aquestes excursions (i a altres) habitualment, també ens portaren feina. Ells, conscients que els promotors d’aquests tastos tenim una tendència local, i ventilats com estan, acostumen a presentar-se amb icones d’altres regions de l’Estat Espanyol i especialment de les del nord. Varen dur-nos un rosat de vocació comercial de la bodega Artadi, l’Artazuri 2009, un vi de 4 €, per a tots els públics, i potser, fins i tot , amb clares intencions exportadores, perquè el tap és de rosca. També varen dur-nos un Cigales del 2008 (crec que l’endarreriment de l’anyada va ajudar poc a fer un judici just d’aquest Docetañidos de tinta del pais i varietats blanques que probablement és representatiu d’un estil de rosats que desconeixem. I del Bierzo, una regió que l’Albert aprecia, potser per algunes coneixences, que l’han ajudat a trobar-hi emocions, ens van portar un 3 OBISPOS del 2008 que, massa reduït, ens va fer parlar molt de l’etiqueta i poc de la Mencía, que ens va costar de reconèixer. L’anyada va dificultar-ho, segurament. En tot cas, el viatge a aquestes zones lligades històricament als rosats va ser profitós, per emmarcar un tast que altrament hauria estat massa local.

Amb aquestes contribucions, la feina se’ns va allargar. Hi hagué un parell de representants de la D.O. Montsant, el Brunus i l’Heraví de Vinyes d’en Gabriel. El primer és un dels icones de la regió, amb una bona penetració comercial i amb un resultat excelent: El color, el nas i la boca del Brunus és encertadíssim i la seva acidesa perfectament integrada ajuda a expressar les ametlles, el massapà, la grosella i els codonys que conté. Vinyes d’en Gabriel, que el 2009 ha posat al mercat el rosat de l’Heraví, ha fet un vi amb un color pujat, fins al punt que en altres regions seria considerat com a negre. I aquest serà, segur, un element de debat a cal Josep Maria, perquè els mercats identifiquen el rosat amb una paleta de color del qual l’Heraví quedaria fora. De tota manera, el debat és interessant, perquè la zona, la regió, l’origen és una petjada que ha marcar el caràcter dels vins, i potser també en el cas del color. La pregunta és la següent: QUIN HA DE SER EL VECTOR DE DEFINICIÓ D’UN ROSAT? Fa un parell de mesos vaig assistir a una presentació dels vins d’Eric Lahon a Barcelona, al seu taller de tast, i ens va ensenyar vins del Montsant, precisament (està molt content de la seva Garnatxa Blanca). El rosat que ens va donar com a “aperitiu”, del Montsant, tenia molt de color, com l’Heraví. I el discurs d’Eric Lahon és el següent: “un rosat és un vi versàtil, que a nivell de maridatge pot ser-nos útil en un ventall molt ampli de plats i axí acompanyar-nos al llarg d’un àpat… i el color ha de ser la conseqüència del sangrat adequat. En la mesura que el rosat sigui la conseqüència de vinificar un negre com un blanc, buscant-ne la frescor, la intensitat del color serà només una conseqüència. I hi haurà regions (probablement el Montsant és un exemple d’això) en les que la frescor i la floralitat dels rosats anirà acompanyada d’una intensitat cromàtica superior a l’habitual.

De fet, aquest problema (com tants altres en el món del vi) ve determinat per la influència dels vins francesos, que històricament han configurat els paràmetres de qualitat del consumidor; i els tons de color dels rosats francesos, provençals, en alguns casos quasi imperceptibles, són un punt de referència que deixa empremta. Per això, per anar a la referència, varem posar un parell de francesos al tast. L’Iban Busquet, el company del Josep Maria, habitual d’aquests tastos a Darmós, tot i trobar-se fora va voler contribuir a la reunió i va fer-nos arribar una ampolla d’un genèric que complís amb la tonalitat francesa. El Chateau de Bougigues que vam tastar és un vi econòmic, del Sud-Oest de França que, amb tot, i comparant-lo amb l’altre francès de la reunió, el Pibarnon, és d’un rosat pujadíssim! El Chateau de Pibarnon és un dels representants dels rosats francesos més acreditats de la Côte d’Azur i, en general, causà un fort impacte. És un vi que a Catalunya ens costa 20 € aproximadament, un preu que se’ns fa estrany per a un rosat; i amb un color de pell de ceba quasi transparent, impressiona per la seva estructura i per un volum al qual estem poc habituats. Sense que haguem de prendre’l com a referència des del punt de vista de les característiques externes (especialment el color) sí que se’ns mostra com un camí a seguir, com a mínim des del punt de vista conceptual; perquè assoleix un equilibri difícil entre volum i frescor (trets d’alt valor enològic) que incorpora notes de fruita, i sobretot de flors blanques, recordant el Sauvignon Blanc.

El vespre dels rosats es va allargar, perquè l’Elena i el Josep Maria (i la Mireia) ens van obsequiar amb la seva hospitalitat, i a l’entrada d’un celler que cada dia va agafant més la forma definitiva (la verema és a tocar) vam improvisar una taula i uns bancs. I amb unes coques de la Serra d’Almos, uns emotits d’allí mateix i els formatges de Rasquera se’ns va anar allargant el vespre. A les 3 ens n’anàrem: nosaltres, els del Camp de Tarragona, embotits al cotxe, anàrem a portar l’Anton a Montblanc i cap a dormir. L’Albert i la Marga crec que havien reservat una habitació a un hostal de Mora. I l’expectativa va ser superada, per la sistemàtica, perquè altrament hauria estat difíl afrontar el repte dels rosats, i el grup i l’escenari varen contribuir a donar-nos una perspectiva més àmplia, que servirà de referència per a tastos ulteriors.