PERQUÈ EL VI SIGUI A LA TAULA CADA DIA

Divendres passat vam anar a esmorzar a can Ravell. Es van produir un seguit de circumstàncies: el Josep Ravell, sense cap intenció concreta, fa poques setmanes em va explicar que l’agost és un mes especial en el que el seu establiment viu una heterogeneitat curiosa entre l’afluència de turistes i els barcelonins que, instal·lats a les residències d’estiu, fan escapades a Barcelona per esbarjo, i l’Albert Martínez em va telefonar per veure’ns abans de marxar de vacances. A més, i tal com vam poder comprovar, l’any passat ja vàrem reunir-nos-hi (a can Ravell) el mateix 13 d’agost, precisament. Malgrat la mandra del viatge (he de reconèixer que tot i l’hàbit de carretera, el desplaçament a Barcelona es feia feixuc) la petició de l’Albert era expressa i la perspectiva d’una reunió-tertúlia rica i lliure va ajudar a vèncer qualsevol reticència. El Josep Maria Anguera, que fa un Heraví remarcable venut a can Ravell, s’hi va apuntar ràpidament (ell té una hora més de camí des de Darmós). I l’Àlex Sánchez, que rodava per l’àrea de Barcelona, s’hi va enganxar a darrera hora.

Aquesta mena de reunions fan una mica de por, sobretot perquè parlen d’hàbits que fàcilment identificaríem amb els “plaers” de la gent més gran… Però deixem-ho com un problema lateral!

El cas és que ens vam trobar 4 individus d’una heterodxia suficient per passar set hores a la rebotiga de can Ravell. Vam entrar-hi a quarts d’onze i ens en vam aixecar a quarts de sis. Crec que de tot el que va passar el més rellevant és això: la nostra capacitat, la de l’agost, la de la diversitat que devem representar, i la professionalitat i el caliu d’un establiment que va fer que el rellotge se’ns aturés. Amb franquesa hem de reconèixer (i així ho hem confirmat) que les hores ens van passar sense que en fóssim conscients. La llibertat, la capacitat de gestionar-la, i les ganes de viure-la va portar-nos per un camí difícilment igualable.

El nexe que ens unia és el vi; i com si ho haguéssim pactat però sense cap conversa prèvia ens vam trobar immersos en una tertúlia que el Josep Ravell anà amenitzant amb una sèrie d’ampolles embolicades. Hem de defugir la idea del tast a cegues, perquè l’ambient era distès i sense compromisos. Fou a cegues però crec que hauríem d’atribuir-ho, més aviat, a l’estil i la voluntat del responsable d’aquest establiment arrelat a la història de Barcelona, a qui agrada acollir els clients i donar-los aquest espai (que inclou el temps) especial i difícil d’emular. Dic això perquè les ampolles tapades són, avui, símbol de protocols de tast professional; i divendres passat el Josep Ravell va actuar lliurement, per donar-nos llibertat, per alliberar-nos dels complexes (de les marques) que hi són i que hem de reconèixer. És més: segur que aquesta fou una ocasió única (si ens atenim al tast), perquè la seva elecció és personal i difereix enormement dels nostres marcs referencials.

L’esmorzar va iniciar-se amb un arròs de verdures i bacallà i una ampolla del mític Pur Sang 2007 d’en Dagueneau (Poully – Fumé que importa el Celler d’Osona). L’única pregunta que se’ns feu (saben que ens dediquem a la producció, comercialització i la divulgació de vins catalans) era si podíem atravessar les fronteres administratives. Primer potser massa fred (sortia d’una nevera que està entre 4 i 6 graus) ens va semblar poc important; però al cap d’uns minuts, a la copa, tranquil·lament anà agafant la temperatura de la sala, i entràrem en la complexitat d’aquest sauvignon de referència.

La segona ampolla tapada arribà amb uns canelons finíssims. Hi hagué especulacions i un cert neguit (sense pactes previs, la impossibilitat de veure la marca del vi ens incomodava). Després vam saber que es tractava d’un Alión 2004. Un gran vi, dels que han estat molt imitats. Gràcies a aquest joc d’estiu improvisat el vam poder tastar.

Dispersos i immersos en una discussió sobre la suburbialitat d’alguns comportaments socials, encaràrem un dels plats d’aquesta xarcuteria del carrer Aragó en la que es menja tan bé: l’hamburguesa de kilo. És un entreteniment calòric a base de carn de gran qualitat. Entre quatre, va volar en un moment. I ens hi va posar un Taberner 2006, un vino de la Tierra de Cádiz que, com els altres, ens hauria quedat “pendent”. Serví per entonar aquella frase de sorpresa repetida i que assevera que pertot es fan vins de molt bona presència.

Un bacallà que en Ravell assegurà que és del millor que se serveix avui (el nostre paladar té una educació relativament curta a aquest respecte i només podem confirmar que ens va agradar molt) havia de posar fi a la llista de platets de l’esmorzar. El vi tapat que ens hi va posar era un mallorquí, Finca Binigual 2006.

Després ens va dur Torrijas, una mena de torrades de Santa Teresa que fan ells i que tal com les serveixen eleven la tradició casolana a un altre nivell. Érem als postres i tot i que cadascú anava al seu ritme (vínic), el Josep Ravell aparegué a la taula amb un vi marró, lleugerament enterbolit, fins i tot. Una curiositat, evidentment. A la boca ens vingueren les figues, les nous, però el vi era autèntic i extremadament curiós, un Dolç de l’Obac del 92! Són aquelles ampolles que acaben arraconades, perquè les ocasions per obrir-les es fan escadusseres, i que la seva valoració s’escapa dels estàndars. Tenen el seu lloc en l’espai de la curiositat gastronòmica en una taula oberta al diàleg i a la conversa, quan els prejudicis han estat abandonats.

El dolç prioratí allargà els postres. Ens dugueren una mica de iogurt grec amb confitura de figues i una tatin; i el temps anà passant, fins que potser hi hagué un rellotge biològic que ens advertí que havíem de dinar. La contrarietat és majúscula, perquè devia fer quatre o cinc hores que menjàvem. Però fou així. I ens proposaren una paella d’arròs que arribà al cap d’una estona. Probablement fou un excés prescindible, però anà així. I per beure, ara ja fora de joc, sense més propostes tapades, vàrem obrir un magnum de l’Heraví, que coneixem bé i que ens feu tornar a casa.

Les circumstàncies estimulen la temptació d’institucionalitzar aquesta mena de trobades. Veurem si s’esdevé perquè tot plegat ha de contribuir-hi; en tot cas, però, la imatge que en retindrem serà la de la tertúlia en llibertat, que assoleix l’excepcionalitat a través de l’eliminació del rellotge: una gran imatge de les vacances, i a Barcelona, al carrer Aragó.