23 de gener de 2012. Una anotació en una llibreta o «cada maestrillo con su librillo».
Fer CUPATGE és una de les tasques del calendari. És una feina d’hivern, quan els vins estan acabats, en un cert recolliment ambiental i metodològic. El vi que ens beurem a partir d’ara [a partir del març, concretament; perquè abans caldrà clarificar-lo i estabilitzar-lo] s’ha de definir, i partint d’un mostrari dipositat al celler, ens aturem a tastar, a cegues, sense prejudicis enològics, deixant-nos portar per les impressions sensorials que ens permetran assaborir les sorpreses d’una anyada particular en un indret determinat, conegut, pròxim i identificat.
Estem parlant d’una ritualització necessària: hem de reservar un temps per deixar-nos impressionar pel fruit transformat i per re-conèixer el territori i la seva identitat organolèptica, entenent-la més i més, deixant-nos atraure pels seus senyals més autòctons i singulars, que són els que ens permetran explicar l’emoció del vi com a síntesi territorial.
Entenent que cada període sorprèn amb el seu historial meteorològic, i que aquests senyals marcaran el caràcter del vi, hi ha una repetició ineludible que promet una emoció irrepetible: tornar a conèixer un mateix vi només es pot fer una vegada a l’any: aquesta impressió ens quedarà marcada i determinarà la nostra percepció per als pròxims mesos.
Reconèixer el calendari natural i la necessitat de ritualitzar-lo ajuda a entendre el món com una globalitat plaent.