Es fa difícil pensar que l’Álvaro Palacios és aquí al mig per fer diners. La seva expressivitat ens ajuda a entendre una dimensió del vi que transcendeix el producte. Parla des de l’apassionament i des de la biorafia, i va teixint una mirada que acaba fent-nos una proposta innovadora, partint del classicisme.
Després del seu peregrinatge de formació, havent sortit d’una casa de vi de La Rioja, i amb una emprempta francesa indestructible, es posa a caminar per un somni que ràpidament converteix en un repte: posar al món un gran vi d’Espanya [en sentit ampli, encara que els primers passos els faria al Priorat, de la mà del René Barbier]. Els grans vins són el fruit d’un lloc especial… Aquesta idea, la de la localització, és el centre d’un discurs apassionat que usa el llenguatge amb intuïció poètica per expressar emotivitat, convicció, coratge i enamorament. És una idea que lluita, sense voler, amb la globalització imposada i consumible, instrumental i manufacturada, objectivament fragmentada. El Rafael Argullol, professor d’humanitats i escriptor amb qui l’Álvaro Palacios va dialogar la setmana passada a l’Arts Santa Mònica en el cicle de La Felicitat Possible, va relacionar el vi amb l’erotisme, lent, territori de descoberta, una aventura que condueix al coneixement i a la bellesa; per contraposició a la pornografia del viatge organitzat, on tot és tematitzat i objectivat, a punt per ser consumit i només apte per a l’entreteniment.
Els grans vins són el fruit d’un lloc especial i singular; i d’una gran estructura reticular fatigada que en recull l’essència. El manteniment i la salvaguarda del patrimoni cultural que s’acumula darrere d’una localització és la condició sine qua non per a l’obtenció [misteriosa] dels grans vins, que l’Álvaro Palacios relaciona, a més, amb la tradició dels monjos, els monestirs i el “vell món”.
Aquest patrimoni inclou el paratge, el sòl, el clima, la vegetació local i les varietats autòctones, però també la tradició, les pràctiques populars i el llenguatge i la toponímia. Qualsevol producte que sigui conseqüència del respecte per una tal complexitat esdevindrà misteriós i revelador de sensacions difícilment transferibles.
En tot cas, però, si aquestes són les condicions dels grans vins del món, el mateix esperit per aproximar-nos-hi és també una part de la condició [misteriosa]. Hi ha una predisposició, un afany per trobar la singularitat que, de moment, anem identificant a partir d’un indret determinat. El lloc que ens atrau i que ens servirà, potser, per projectar-nos, però al qual fem referència quan intentem explicar el sentit d’allò que fem.
I si el lloc és el més important, l’individu cau en un estadi secundari, pastoril segons paraules textuals del viticultor riojà del Priorat i del Bierzo: l’home és el mediador entre el lloc i el producte. On alguns dirien interpretació de les condicions morfològiques del vi, semblaria que l’Álvaro Placios parlaria de respecte per un MISTERI que és natural i cultural a l’hora i que li permet aproximar-se a l’espiritualitat d’aquells vins clàssics del món que un dia va descobrir, a la França de Montaigne, molt a prop d’on el pensador francès, tal com va recordar el Rafael Argullol, va escriure els seus Essais.
3 Comments
un debat interessantíssim el de palacios i argullol a l’arts. l’erotisme del vi, resumiria. les paraules d’un i altre denoten amplis coneixements, compexitat i profunditat, subtilesa, elegància, senzillesa, estima, autenticitat, passió, coratge… em va agradar com també aquest post, tinc pendent d’escriure les meves impressions quan tingui un forat, ja us les traslladaré
merci Ruth. Esperarem les teves impressions amb molt interès.
Indubtablement el món del vi moltes vegades s’escola en la proliferació fatigosa i costumista d’una patologia intrínseca a aquest món com ho és la teocràcia naturalitzada i l’assimilació obedient de les mitificacions. Álvaro Palacios és un exemple d’aquesta lloada iconografia. L’hem trobat desenvolupant, amb més o menys èxit, unes peculiars actituds intel•lectuals en el transcurs de les ponències dins dels debats sobre la felicitat possible. Forces oients aplegats al centre d’Art Santa Mònica han gaudit de la seva encativadora parusia abillat amb la casulla del filòsof arquetípicament errant i apòleg de la vàlua del viatge com agulló per assolir l’ordenació intel•lectual (recordem un omnipresent Palacios amb sojorns a Burdeus o transitant terres espanyoles amb el llit fet a la Rioja, a Gratallops i al Bierzo).
Sembla que tal personatge ha metabolitzat plenament aquest rol enciser del filòsof com a foraster. Potser més d’una vegada s’ha descobert evocant-se a si mateix com la versió actualitzada un Anaximandre, un Demòcrit o un Aristòtil avesats en la disciplina del viatge, no tant com un sofista ja que aquests, a diferència del sr. Palacios i dels filòsofs tradicionals, no es lligaven específicament a cap doctrina ja que no havien abocat en tals sistemes cap cabal emocional sinó que l’identifico més aviat com un presocràtic encaparrat en promoure una cosmologia al voltant del vi i els principis formals d’aquest a partir d’una intricada mixtura entre física i metafísica, i ho fa recitant els encomis del terrer i les lloances de les coordenades toponímiques.
L’Àlvaro ha anat teixint una eufònica transmissió filosòfica dins de la qual, coneixent al personatge, no queda tant enclotat el substrat mercantil més acarnissat ni l’associació entre vi i producte. Tal com diu l’Oriol en Palacios manté, latent, sota aquesta mudable pell filosòfica l’escapulari de les raons primordials de fer vi : vendre’l.
Al final acaba per no calar suficientment tal arenga, ni tal apassionades homilies si l’orador és l’artífex de Les Terrasses, per molt que els medis i distribuïdores vulguin glorificar-lo amb eucologis i sublimar la seva figura seguint les petjades dels documents apologètics de la Leni Riefenstahl. És nadar contracorrent pretendre que tals continguts intel•lectuals eclipsin la capacitat generadora d’emoluments de vins com l’Ermita que manté en nòmina l’especulació, o el Finca Dofí amb el que deixa en entredit les virtuts de la lluita per la tipicitat i la ferma oposició a la tirania globalitzant.
Molt bona síntesi Oriol.