Es fa difícil pensar que l’Álvaro Palacios és aquí al mig per fer diners. La seva expressivitat ens ajuda a entendre una dimensió del vi que transcendeix el producte. Parla des de l’apassionament i des de la biorafia, i va teixint una mirada que acaba fent-nos una proposta innovadora, partint del classicisme.

Després del seu peregrinatge de formació, havent sortit d’una casa de vi de La Rioja, i amb una emprempta francesa indestructible, es posa a caminar per un somni que ràpidament converteix en un repte: posar al món un gran vi d’Espanya [en sentit ampli, encara que els primers passos els faria al Priorat, de la mà del René Barbier]. Els grans vins són el fruit d’un lloc especial… Aquesta idea, la de la localització, és el centre d’un discurs apassionat que usa el llenguatge amb intuïció poètica per expressar emotivitat, convicció, coratge i enamorament. És una idea que lluita, sense voler, amb la globalització imposada i consumible, instrumental i manufacturada, objectivament fragmentada. El Rafael Argullol, professor d’humanitats i escriptor amb qui l’Álvaro Palacios va dialogar la setmana passada a l’Arts Santa Mònica en el cicle de La Felicitat Possible, va relacionar el vi amb l’erotisme, lent, territori de descoberta, una aventura que condueix al coneixement i a la bellesa; per contraposició a la pornografia del viatge organitzat, on tot és tematitzat i objectivat, a punt per ser consumit i només apte per a l’entreteniment.

Els grans vins són el fruit d’un lloc especial i singular; i d’una gran estructura reticular fatigada que en recull l’essència. El manteniment i la salvaguarda del patrimoni cultural que s’acumula darrere d’una localització és la condició sine qua non per a l’obtenció [misteriosa] dels grans vins, que l’Álvaro Palacios relaciona, a més, amb la tradició dels monjos, els monestirs i el “vell món”.

Aquest patrimoni inclou el paratge, el sòl, el clima, la vegetació local i les varietats autòctones, però també la tradició, les pràctiques populars i el llenguatge i la toponímia. Qualsevol producte que sigui conseqüència del respecte per una tal complexitat esdevindrà misteriós i revelador de sensacions difícilment transferibles.

En tot cas, però, si aquestes són les condicions dels grans vins del món, el mateix esperit per aproximar-nos-hi és també una part de la condició [misteriosa]. Hi ha una predisposició, un afany per trobar la singularitat que, de moment, anem identificant a partir d’un indret determinat. El lloc que ens atrau i que ens servirà, potser, per projectar-nos, però al qual fem referència quan intentem explicar el sentit d’allò que fem.

I si el lloc és el més important, l’individu cau en un estadi secundari, pastoril segons paraules textuals del viticultor riojà del Priorat i del Bierzo: l’home és el mediador entre el lloc i el producte. On alguns dirien interpretació de les condicions morfològiques del vi, semblaria que l’Álvaro Placios parlaria de respecte per un MISTERI que és natural i cultural a l’hora i que li permet aproximar-se a l’espiritualitat d’aquells vins clàssics del món que un dia va descobrir, a la França de Montaigne, molt a prop d’on el pensador francès, tal com va recordar el Rafael Argullol, va escriure els seus Essais.

Diumenge, després de missa, durant la benedicció dels animals, l’alcalde, pagés dels de més terra del poble, pregunta per unes operacions a la parada del Camí de la Font. Com que la poda s’ha pogut efectuar ràpidament i sense contra-temps, ni meteorològics ni logístics, ha arribat el temps d’una reparació que sempre s’anava post-posant. La vinya va ser plantada l’any 1.949 i a poc a poc s’hi havien anat acumulant unes quantes baixes; més de les que semblaria a primer cop d’ull. Els moviments de terra a aquesta finca havien posat en alerta tothom: és coneguda i avinent, molt a prop del poble i de la carretera, està molt a la vista, i per si faltés informació, els caçadors, que s’hi passegen constantment, acaben de tancar el cercle local, petit, tancat, controlat.

- hi he fet fer forats per netejar, de les arrels dels morts, que podrien impedir el desenvolupament dels que hi posarem

- és clar. Si vols fer aquell vi…

I és que la pràctica habitual és tota una altra. El baix rendiment econòmic del raïm desaconsella les operacions de detall; i les vinyes com més joves millor. Si el preu és baix, almenys es compensa amb una producció abundant.

Fer forats a la vinya és costós i poc comprensible sense una visió del valor de la conservació de la vegetació activa, que amb una immensa estructura reticular aporta un equilibri i una complexitat difícilment igualable. La repoblació de les baixes s’inspira en una visió de la finca com una continuïtat ininterrompuda: potser d’aquí a 30 o 40 anys els ceps que ara s’incorporaran podran començar a assumir el repte de representar-la, tal com ara ho fan els actuals…

23 de gener de 2012. Una anotació en una llibreta o «cada maestrillo con su librillo».

Fer CUPATGE és una de les tasques del calendari. És una feina d’hivern, quan els vins estan acabats, en un cert recolliment ambiental i metodològic. El vi que ens beurem a partir d’ara [a partir del març, concretament; perquè abans caldrà clarificar-lo i estabilitzar-lo] s’ha de definir, i partint d’un mostrari dipositat al celler, ens aturem a tastar, a cegues, sense prejudicis enològics, deixant-nos portar per les impressions sensorials que ens permetran assaborir les sorpreses d’una anyada particular en un indret determinat, conegut, pròxim i identificat.

Estem parlant d’una ritualització necessària: hem de reservar un temps per deixar-nos impressionar pel fruit transformat i per re-conèixer el territori i la seva identitat organolèptica, entenent-la més i més, deixant-nos atraure pels seus senyals més autòctons i singulars, que són els que ens permetran explicar l’emoció del vi com a síntesi territorial.

Entenent que cada període sorprèn amb el seu historial meteorològic, i que aquests senyals marcaran el caràcter del vi, hi ha una repetició ineludible que promet una emoció irrepetible: tornar a conèixer un mateix vi només es pot fer una vegada a l’any: aquesta impressió ens quedarà marcada i determinarà la nostra percepció per als pròxims mesos.

Reconèixer el calendari natural i la necessitat de ritualitzar-lo ajuda a entendre el món com una globalitat plaent.

El plaer és un dels vectors sobre els quals comuniquem el vi. Nosaltres n’hem assenyalat d’altres, però el del plaer també el reivindiquem.

Al Manuel Raventós li demanem que expressi el seu llenguatge propi, el del CAVA, que està lligat a aquest concepte, gastronòmica i estèticament. Parlar de CAVA és, en certa mesura, anomenar el plaer, perquè és parlar de la festa, entre altres coses, tot i que precisament el món del CAVA està treballant per desestacionalitzar-lo i per tant, sortir de l’estereotip de la festa. Però això ja és un salt. Hi ha plaer per la festa o per la sensació organolèptica?

En aquest sentit, i donat que l’Anna Figueras ve d’un món que ha llegit el plaer com a concepte de la cultura; li demanarem que ens en faci un repàs en aquest sentit, per lligar-lo amb la sensualitat, que ot ser gastronòmica, turística, però li demanarem que ens hi positot allò que li serveixi per il·lustrar aquesta idea, i el paisatge virginal prioratí…

La tertúlia és de la relació entre el plaer i el vi i serà a Arts Santa Mònica el pròxim dimarts a les 19:00 hs. 

 Anar a buscar bolets és una tasca, més o menys industrial, planificada… Anar a passeig és un acte de sensualitat que reconeix el territori, el calendari i el coneixement acumulat: el PAISATGE en definitiva. En el cas dels bolets que ens t…robem a la tardor en un passeig pels boscos pròxims hi ha una sorpresa (relativa, és clar) perquè és un joc que ens fa saltar cap al paleolític, quan els nostres antecessors estaven lligats a les estacions i, doncs, als cicles naturals, sense poder-los controlar… i tenie l’experiència de la TROBALLA. Els nostres territoris són coneguts i sovint hem après a identificar els indrets més propicis per a la floració de fongs, que aparèixen com a expressió d’un rizoma subjacent; però tanmateix la coincidència amb el bolet és feliç per (relativament) inesperada. Passa alguna cosa semblant amb el vi, que malgrat el coneixement del context (varietats, procedència i vinificació), l’experiència del gust és sempre unívoca i sorprenent. ENCANTS I TROBALLES vol aproximar curiositats amagades a les bambalines dels nostres cellers

Troballa. Hallazgo (cast.) f. Cosa trobada, per atzar. La troballa és un esdeveniment que produeix emoció, perquè apareix sense la consciència d’una recerca sistemàtica.

Localització del mot: La Beguda Baixa (Alt Penedès).

Data: ahir, 28 de setembre de 2011.

Obtingut d’una “mossa” de menys de 30 anys, l’Olívia, de Castell d’Age.

“Dissabte farem la COBERTA“.

Darrere d’aquesta paraula hi ha una família que s’ocupa de prop de 500 hectàrees de vinya. I la família és extensa i allargada, perquè els 60 treballadors de camp fixos en formen part. Així és dit i així és viscut, d’aguna manera. Darrere d’aquesta mena de frases hi ha una manera de viure, una cultura en definitiva. Darrere del llenguatge hi ha la cultura…

Fer la COBERTA és, en aquesta localització, tancar la collita, tancar la campanya, amb un àpat familiar que en aquest cas acollirà més de 100 persones, és clar!

A vegades les modes allunyen les cultures del centre dels focus, perquè els llenguatges dominants en els mercats evolucionen per senders desconeguts… però els pobles vius són depositaris de tradicions i llenguatges que expliquen maneres de viure pròpies, autòctones.

El llenguatge és una font de transmissió de la cultura, i reconèixer-lo és una manera d’estimar la cultura autòctona. Provablement el Penedès hauria d’avançar en la valoració del patrimoni cultural que acumula i que està massa amagat, massa diluït.

l’Espineta amb Cargolins és un exemple de la capacitat que té la festa major de Tarragona, SANTA TECLA, d’integrar i fer-se participativa, i alhora de reivindicar les seves arrels culturals i assumir-les, tant des del seu vessant més tradicional, com en les versions de sofisticació de l’hostaleria de gamma alta.

Tarragona ha tancat les seves festes de Santa Tecla posant un parèntesi al context econòmic general. La festa tarragonina té un corpus tradicional important i l’espai públic s’impregna d’un ambient de participació molt notable, viscut pels autòctons, però que acull als visitants i els inclou.

I l’Espineta amb Cargolins és aquest plat robust i senzill, de base econòmica, que imprimeix caràcter i que parla d’una ciutat plena de vida i de personalitat. El bar Cortijo, del número 27 del carrer Rebolledo, tocant a la via del tren, darrere el carrer Reial i a tocar de la Plaça dels Carros, n’oferia el dissabte 17 de setembre per esmorzar: el resultat fou un carrer tancat al trànsit i colonitzat per un ambient de festa, al voltant de l’espineta. Un plat, un espai, i una manera de fer festa. Tot autòcton i popular.

I sense renunciar al carrer, la Festa Major agafa el plat i l’actualitza (si cal), a través de l’Associació de Restaurants de la Part Alta (ARPA), que n’oferí, per tercer any consecutiu, un catàleg de tapes elaborades pels prop de 25 establiments adherits. Un plat que és un signe d’identitat, i que va unit a una festa de gran arrelament popular. Elements de perdurabilitat, elements de cultura. Com el vi.

Fa dies que ho teníem anotat en alguna llibreta de camp. Compartir…

El Salustià Álvarez, en la seva qualitat de president del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Qualificada Priorat (des del mes de juny ha deixat el càrrec al seu successor) en va parlar en la presentació del projecte Art i Vi d’un grup d’artistes que han experimentat amb el vi d’uns quants cellers de la comarca del Priorat, usant-lo per crear imatges del territori. La frase que vam agafar del Salus és la següent: “FEM VI AMB QUALITAT ALIMENTÀRIA, I AMB QUALITAT EMOCIONAL” i aclaria que ” el vi és un vehicle per gaudir que ens agrada compartir”. Aquesta declaració (en primera persona del plrural) podria ser compartida, precisament. El vi té la capacitat d’emocionar, perquè quan és honest, sense emmascaraments impropis, és una expressió del territori de procedència, i quan és equilibrat i complex ens parla del seu caràcter, com una síntesi, que ens emociona.

Que l’emoció ha de ser compartida per experimentar plaer és una intuició que l’antropologia deu haver analitzat. En tot cas, i com que estem, en aquests moments, discutint sobre els valors de la nostra identitat gastronòmica, i hem parlat del porró, per exemple, hem volgut recollir, també, aquesta reflexió sobre l’acte de compartir, que identifiquem amb el plaer.