Ara, d’aquí a mitja hora, amb la colla petita (algun amic i els parents més pròxims) marxarem cap al Pedrós per començar a tallar els primers raïms. Semblava que la verema s’endarreriria, perquè tot ha anat tard, i al capdavall haurem començat la primera setmana de setembre, quan l’any passat era la darrera de l’agost, però ara ja hi ha pressa, perquè els macabeus es toquen: les darreres pluges van se massa abundants (entre el 15 d’agost i Sant Magí van caure més de 100 litres!) i la desconfiança ens empaita. Què hi farem!

Amb tot, la il·lusió per la collita està intacta. Ansiosament esperarem el resultat dels primers anàlisis.

La setmana passada, el dia 9, vam fer la darrera sulfatada pel cuc. Per aquesta circumstància s’ha de ser estricte amb les dates. Per això avisen. I ara comença a cuinar-se el neguit de la collita. Al Camí de la Font estem despampolant. Dilluns va venir el Josep Maria Anguera, que venia de comprar una bomba peristàltica a Vilafranca i em va recomanar que ho airegés. La setmana passada van caure 56 litres i està tot empapat. El temps és humit, fa poca calor. Només cal observar que la piscina del poble està buida. Als vespres fa frescor… i sembla que al raïm li costarà madurar. El comentari general és que tot va molt endarrerit. I això vol dir que ens anirem posant nerviosos i ho anirem expressant, cadascú a la seva manera. Hi ha cubes al camp perquè hi ha viticultors que encara estan fent un tractament per evitar la podridura…

Són els darrers compassos de l’any, abans de la collita.

Aquesta mena de reunions fan una mica de por, sobretot perquè parlen d’hàbits que fàcilment identificaríem amb els “plaers” de la gent més gran… Però deixem-ho com un problema lateral!

El cas és que ens vam trobar 4 individus d’una heterodxia suficient per passar set hores a la rebotiga de can Ravell. Vam entrar-hi a quarts d’onze i ens en vam aixecar a quarts de sis. Crec que de tot el que va passar el més rellevant és això: la nostra capacitat, la de l’agost, la de la diversitat que devem representar, i la professionalitat i el caliu d’un establiment que va fer que el rellotge se’ns aturés. Amb franquesa hem de reconèixer (i així ho hem confirmat) que les hores ens van passar sense que en fóssim conscients. La llibertat, la capacitat de gestionar-la, i les ganes de viure-la va portar-nos per un camí difícilment igualable.

El nexe que ens unia és el vi; i com si ho haguéssim pactat però sense cap conversa prèvia ens vam trobar immersos en una tertúlia que el Josep Ravell anà amenitzant amb una sèrie d’ampolles embolicades. Hem de defugir la idea del tast a cegues, perquè l’ambient era distès i sense compromisos. Fou a cegues però crec que hauríem d’atribuir-ho, més aviat, a l’estil i la voluntat del responsable d’aquest establiment arrelat a la història de Barcelona, a qui agrada acollir els clients i donar-los aquest espai (que inclou el temps) especial i difícil d’emular. Dic això perquè les ampolles tapades són, avui, símbol de protocols de tast professional; i divendres passat el Josep Ravell va actuar lliurement, per donar-nos llibertat, per alliberar-nos dels complexes (de les marques) que hi són i que hem de reconèixer. És més: segur que aquesta fou una ocasió única (si ens atenim al tast), perquè la seva elecció és personal i difereix enormement dels nostres marcs referencials.

L’esmorzar va iniciar-se amb un arròs de verdures i bacallà i una ampolla del mític Pur Sang 2007 d’en Dagueneau (Poully – Fumé que importa el Celler d’Osona). L’única pregunta que se’ns feu (saben que ens dediquem a la producció, comercialització i la divulgació de vins catalans) era si podíem atravessar les fronteres administratives. Primer potser massa fred (sortia d’una nevera que està entre 4 i 6 graus) ens va semblar poc important; però al cap d’uns minuts, a la copa, tranquil·lament anà agafant la temperatura de la sala, i entràrem en la complexitat d’aquest sauvignon de referència.

La segona ampolla tapada arribà amb uns canelons finíssims. Hi hagué especulacions i un cert neguit (sense pactes previs, la impossibilitat de veure la marca del vi ens incomodava). Després vam saber que es tractava d’un Alión 2004. Un gran vi, dels que han estat molt imitats. Gràcies a aquest joc d’estiu improvisat el vam poder tastar.

Dispersos i immersos en una discussió sobre la suburbialitat d’alguns comportaments socials, encaràrem un dels plats d’aquesta xarcuteria del carrer Aragó en la que es menja tan bé: l’hamburguesa de kilo. És un entreteniment calòric a base de carn de gran qualitat. Entre quatre, va volar en un moment. I ens hi va posar un Taberner 2006, un vino de la Tierra de Cádiz que, com els altres, ens hauria quedat “pendent”. Serví per entonar aquella frase de sorpresa repetida i que assevera que pertot es fan vins de molt bona presència.

Un bacallà que en Ravell assegurà que és del millor que se serveix avui (el nostre paladar té una educació relativament curta a aquest respecte i només podem confirmar que ens va agradar molt) havia de posar fi a la llista de platets de l’esmorzar. El vi tapat que ens hi va posar era un mallorquí, Finca Binigual 2006.

Després ens va dur Torrijas, una mena de torrades de Santa Teresa que fan ells i que tal com les serveixen eleven la tradició casolana a un altre nivell. Érem als postres i tot i que cadascú anava al seu ritme (vínic), el Josep Ravell aparegué a la taula amb un vi marró, lleugerament enterbolit, fins i tot. Una curiositat, evidentment. A la boca ens vingueren les figues, les nous, però el vi era autèntic i extremadament curiós, un Dolç de l’Obac del 92! Són aquelles ampolles que acaben arraconades, perquè les ocasions per obrir-les es fan escadusseres, i que la seva valoració s’escapa dels estàndars. Tenen el seu lloc en l’espai de la curiositat gastronòmica en una taula oberta al diàleg i a la conversa, quan els prejudicis han estat abandonats.

El dolç prioratí allargà els postres. Ens dugueren una mica de iogurt grec amb confitura de figues i una tatin; i el temps anà passant, fins que potser hi hagué un rellotge biològic que ens advertí que havíem de dinar. La contrarietat és majúscula, perquè devia fer quatre o cinc hores que menjàvem. Però fou així. I ens proposaren una paella d’arròs que arribà al cap d’una estona. Probablement fou un excés prescindible, però anà així. I per beure, ara ja fora de joc, sense més propostes tapades, vàrem obrir un magnum de l’Heraví, que coneixem bé i que ens feu tornar a casa.

Les circumstàncies estimulen la temptació d’institucionalitzar aquesta mena de trobades. Veurem si s’esdevé perquè tot plegat ha de contribuir-hi; en tot cas, però, la imatge que en retindrem serà la de la tertúlia en llibertat, que assoleix l’excepcionalitat a través de l’eliminació del rellotge: una gran imatge de les vacances, i a Barcelona, al carrer Aragó.

Dissabte hauríem anat a Torroja del Priorat. Hi ha una festa molt bonica, d’aquestes que estan arrelant al Priorat (cada poble està projectant-se com una unitat de producció vínica a identificar). El format és una combinació de gran exigència tècnica amb una comunicació directa, autòctona i informal. Hom s’hi arriba a causa del vi, dels vins, que tenen anomenada (Terroir al Límit, Llicorella Vins, Pardelasses, Trio Infernal…), i s’hi troba la gent, els de sempre i els nou-vinguts, tots integrats en un entorn actiu a l’entorn del vi molt atractiu.

Nosaltres, com cada any, de moment, ens ho perdrem, perquè tenim un compromís amb el ball de Sant Roc de Vilabella. Què hi farem! Torroja ens la trobem sovint, al centre del Priorat, i hi tenim amics que ens acullen amb una gran cordialitat. Ens agradaria acompanyar-los en aquesta festa però…

La setmana passada, junt amb una vintena de cellers, varem participar a l’ESPAI DEL VI que es va organitzar a Valls, en el marc de la Firagost. La plaça de l’Oli es va veure envaïda d’un públic que el món del vi ha construït i que acudeix a les cites que es programen (fent quilòmetres en alguns casos).

El model d’aquesta fira és pretesament modest: intenta facilitar l’aproximació dels vins i les personalitats del vi de la regió al seu públic natural (de proximitat), per expressar territori (vins i varietats, particularitats geo-climàtiques, i sempre fent esment en el caràcter i el taranà de la gent que hi ha al darrere, impulsant projectes que expressen el pols del territori). És una proposta que encapçala l’Anna Casabona, de la Vinoteca El Rebost i que, des de fa molts anys actua com a dinamitzadora del sector.

Valls és un enclavament amb una llarguíssima tradició d’influència en el seu entorn. El seu pes industrial històric varen donar-li una dimensió de capitalitat que ha exercit per a una proximitat àmplia. Així, tota la part alta del Camp de Tarragona, molt vinícola, però també la Conca de Barberà que, si bé gaudeix de la “protecció” d’una denominació d’origen pròpia interactua amb la capital de l’Alt Camp amb total normalitat, i tots els municipis de les rodalies del Gaià exerceixen un veinatge que Valls aglutina històricament (amb els seus mercats, amb el ferro-carril, i amb els serveis administratius i de proximitat).

La premsa convencional ha recollit les notícies de la Firagost sense aturar-se gaire en aquesta iniciativa que ha aparegut enguany, com a novetat renovadora. És el que passa quan s’inverteix poc en la difusió als mitjans, però la impressió que me’n vaig endur va ser molt positiva. Varem oferir el vi amb una convinació lúdico-tècnica prou envejable. El model de tast (imposat arreu) amb una copa professional (RIEDEL) que inclou un paquet de consumissions atreu un públic connaisseur que sap on va i que aprofita aquestes ocasions per fer “descobriments” difícils de localitzar en els circuits comercials. I tots junts, aquests “descobriments” permeten establir una imatge dels vins d’una regió, més o menys àmplia.

Sóc dels que crec en aquest model de presentació dels vins, sense grans aparells, potser de petit format, però en el que els vins, els cellers i les persones es troben en un tête.a.tête adequat; i crec que són aquestes, les fires que volen expressar territori (cadascú el seu), les que aniran consolidant un interès. I el territori s’expressa pel clima, per la geologia, per l’arrelament varietal, però també per l’estil de les persones que el configuren. Certament, el Joan Asens era, a la vegada, el personatge més estrany (tot i tenir un currículum enològic lligat a la comarca de l’Alt Camp) i el més conegut. fa un vi al Montsant, l’Orto, i la seva fira de referència és la de Falset, òbviament. I tot i representar una certa incoherència territorial potser podria considerar-se la possibilitat de convidar algun celler de referència de les regions de veïnatge…

El Camí de la Font va fer-hi, segurament, la seva presentació “oficial”. I hi va haver ocasió per contrastar-ne les virtuts amb afeccionats i professionals que rodaven per allí.

El model d’aquests tastos, tal com vam explicar en el cas de les Garnatxes Blanques, és força sistemàtic des del punt de vista del tast, però informal pel que fa a l’emissió de judicis. Aquí explicarem el que n’hem après, les conclusions generals, i defugirem la crítica concreta i les puntuacions estandaritzades. La nostra, la d’aquest grup de tast, és una aproximació a la diversitat que intenta aprendre compartint. Hi ha, després de tres o quatre hores de reuinó, una impressió general que perdura, i que difícilment s’assoleix sense una mínima sistematització.

Ens hi vam “enfrontar” amb els dubtes habituals sobre l’interès del vi rosat; amb l’expectativa relativament baixa! Només el calendari ens hi impulsava: l’estiu i la idoneïtat d’aquest tipus de vi al qual atribuïm frescor i versatilitat. I aquest mateix calendari convidava a la participació d’amics i família, a la fresca de la nit, a la vora del celler. La concurrència ens portà feina. L’Anton Castellà, enòleg, actor del sector, amb orígens i projectes a la Conca de Barberà, i amic, tot i amb l’impediment del guix de la cama, vingué a contribuir al tast de rosats amb tres exemples representatius de la seva comarca (el Carlania rosat, on el Trepat de la Conca adquireix una certa complexitat del seu pas per bota; el Portell, de la Vinícola de Sarral, exemple de les enormes possibilitats del Trepat en el seu estat natural; i un vi diferent, de Syrah, del celler Rendé Masdeu que, a cegues, en el concurs de vins de la Conca de Barberà acostuma a tenir molt de reconeixement). D’aquests vins de la Conca de Barberà, a grans trets, vam reconèixer el potencial comercial del Trepat, sobretot pel valor diferenciador de la varietat, i també per les seves virtuts organolèptiques, de fruita cítrica ataronjada i de magranes, fins i tot, pel seu caràcter fresc en definitiva. En el cas del Portell, amb intenció juvenil, aquest és un missatge obvi, i el seu preu justificaria una ràpida penetració en els mercats i especialment en el català. En el cas del Carlania, la seva voluntat d’envellir el fa projectar-se dins del catàleg de vins curiosos, l’èxit del qual dependrà de la força que vagi agafant el celler (el Jordi Miró i la Sònia, la seva dona, tenen energia per una bona estona). En el cas de Rendé Masdeu, que en un catàleg general gaudiria d’un bon reconeixement, patirà ara (estem sota la influència del debat de les varietats autòctones) de la devaluació automàtica del mercat per tractar-se d’un Syrah.

L’Albert Martínez i la Marga, que se sumen a aquestes excursions (i a altres) habitualment, també ens portaren feina. Ells, conscients que els promotors d’aquests tastos tenim una tendència local, i ventilats com estan, acostumen a presentar-se amb icones d’altres regions de l’Estat Espanyol i especialment de les del nord. Varen dur-nos un rosat de vocació comercial de la bodega Artadi, l’Artazuri 2009, un vi de 4 €, per a tots els públics, i potser, fins i tot , amb clares intencions exportadores, perquè el tap és de rosca. També varen dur-nos un Cigales del 2008 (crec que l’endarreriment de l’anyada va ajudar poc a fer un judici just d’aquest Docetañidos de tinta del pais i varietats blanques que probablement és representatiu d’un estil de rosats que desconeixem. I del Bierzo, una regió que l’Albert aprecia, potser per algunes coneixences, que l’han ajudat a trobar-hi emocions, ens van portar un 3 OBISPOS del 2008 que, massa reduït, ens va fer parlar molt de l’etiqueta i poc de la Mencía, que ens va costar de reconèixer. L’anyada va dificultar-ho, segurament. En tot cas, el viatge a aquestes zones lligades històricament als rosats va ser profitós, per emmarcar un tast que altrament hauria estat massa local.

Amb aquestes contribucions, la feina se’ns va allargar. Hi hagué un parell de representants de la D.O. Montsant, el Brunus i l’Heraví de Vinyes d’en Gabriel. El primer és un dels icones de la regió, amb una bona penetració comercial i amb un resultat excelent: El color, el nas i la boca del Brunus és encertadíssim i la seva acidesa perfectament integrada ajuda a expressar les ametlles, el massapà, la grosella i els codonys que conté. Vinyes d’en Gabriel, que el 2009 ha posat al mercat el rosat de l’Heraví, ha fet un vi amb un color pujat, fins al punt que en altres regions seria considerat com a negre. I aquest serà, segur, un element de debat a cal Josep Maria, perquè els mercats identifiquen el rosat amb una paleta de color del qual l’Heraví quedaria fora. De tota manera, el debat és interessant, perquè la zona, la regió, l’origen és una petjada que ha marcar el caràcter dels vins, i potser també en el cas del color. La pregunta és la següent: QUIN HA DE SER EL VECTOR DE DEFINICIÓ D’UN ROSAT? Fa un parell de mesos vaig assistir a una presentació dels vins d’Eric Lahon a Barcelona, al seu taller de tast, i ens va ensenyar vins del Montsant, precisament (està molt content de la seva Garnatxa Blanca). El rosat que ens va donar com a “aperitiu”, del Montsant, tenia molt de color, com l’Heraví. I el discurs d’Eric Lahon és el següent: “un rosat és un vi versàtil, que a nivell de maridatge pot ser-nos útil en un ventall molt ampli de plats i axí acompanyar-nos al llarg d’un àpat… i el color ha de ser la conseqüència del sangrat adequat. En la mesura que el rosat sigui la conseqüència de vinificar un negre com un blanc, buscant-ne la frescor, la intensitat del color serà només una conseqüència. I hi haurà regions (probablement el Montsant és un exemple d’això) en les que la frescor i la floralitat dels rosats anirà acompanyada d’una intensitat cromàtica superior a l’habitual.

De fet, aquest problema (com tants altres en el món del vi) ve determinat per la influència dels vins francesos, que històricament han configurat els paràmetres de qualitat del consumidor; i els tons de color dels rosats francesos, provençals, en alguns casos quasi imperceptibles, són un punt de referència que deixa empremta. Per això, per anar a la referència, varem posar un parell de francesos al tast. L’Iban Busquet, el company del Josep Maria, habitual d’aquests tastos a Darmós, tot i trobar-se fora va voler contribuir a la reunió i va fer-nos arribar una ampolla d’un genèric que complís amb la tonalitat francesa. El Chateau de Bougigues que vam tastar és un vi econòmic, del Sud-Oest de França que, amb tot, i comparant-lo amb l’altre francès de la reunió, el Pibarnon, és d’un rosat pujadíssim! El Chateau de Pibarnon és un dels representants dels rosats francesos més acreditats de la Côte d’Azur i, en general, causà un fort impacte. És un vi que a Catalunya ens costa 20 € aproximadament, un preu que se’ns fa estrany per a un rosat; i amb un color de pell de ceba quasi transparent, impressiona per la seva estructura i per un volum al qual estem poc habituats. Sense que haguem de prendre’l com a referència des del punt de vista de les característiques externes (especialment el color) sí que se’ns mostra com un camí a seguir, com a mínim des del punt de vista conceptual; perquè assoleix un equilibri difícil entre volum i frescor (trets d’alt valor enològic) que incorpora notes de fruita, i sobretot de flors blanques, recordant el Sauvignon Blanc.

El vespre dels rosats es va allargar, perquè l’Elena i el Josep Maria (i la Mireia) ens van obsequiar amb la seva hospitalitat, i a l’entrada d’un celler que cada dia va agafant més la forma definitiva (la verema és a tocar) vam improvisar una taula i uns bancs. I amb unes coques de la Serra d’Almos, uns emotits d’allí mateix i els formatges de Rasquera se’ns va anar allargant el vespre. A les 3 ens n’anàrem: nosaltres, els del Camp de Tarragona, embotits al cotxe, anàrem a portar l’Anton a Montblanc i cap a dormir. L’Albert i la Marga crec que havien reservat una habitació a un hostal de Mora. I l’expectativa va ser superada, per la sistemàtica, perquè altrament hauria estat difíl afrontar el repte dels rosats, i el grup i l’escenari varen contribuir a donar-nos una perspectiva més àmplia, que servirà de referència per a tastos ulteriors.

Amb l’objectiu d’actualitzar l’oferta vinícola i erigir-se com a punt de referència de l’àrea geogràfica d’influència de la ciutat de Valls, el FIRAGOST estrena un ESPAI DEL VI, un centre d’interès vinícola amb una oferta de tast que potenciï la cultura del vi. La proposta és la persona i el vi, un binomi que permeti la projecció de les iniciatives vitivinícoles de la zona i permeti al consumidor entrar en contacte directe amb l’elaborador.
Els participants  són els cellers de la comarca de l’Alt Camp i de les seves veïnes: el Tarragonès, la Conca de Barberà i el Baix Penedès. Area natural d’influència de Valls.
HORARI: dimecres 4 d’agost, de 2/4 de 6 fins a les 11.
LLOC: a la Plaça de l’Oli de Valls
FUNCIONAMENT: Els cellers oferiran un tast a canvi d’un ticket que els visitants adquiriran prèviament ens els diferents punts d’informació de la Firagost. El ticket tindrà el preu de10 € i constarà d’una copa RIEDEL  + 5 tastos
Després de l’actuació castellera, cap a les 9,30h,  s’oferirà simultaniament a la mateixa plaça un concert instrumental a càrrec del jove grup vallenc Movin’Crowd.

Hi vam anar ahir a dinar, perquè des de principi de temporada serveixen EL VI A PUNT, concretament el SINE i el QUA, i els devia la visita; i em feia il·lusió veure circular “la criatura” per entre les taules d’una terrassa marítima de primer nivell. La sorpresa és que tot (menjar i tracte) està a l’alçada d’un establiment que compta, en principi, com a actiu principal, amb un emplaçament excepcional. Sense voler caure en un afalagament excessiu (què ha de dir quest?), crec que el SAL CAFE és una proposta intel·ligent, que connecta amb la ciutat i contribueix a expressar els tòpics (mar, cosmopolita, frescor…) en positiu.

Un dia, fa vint anys, aproximadament, Barcelona es va obrir al mar, i ara que sembla que tot hagi caducat, hi ha algunes idees que se sostenen, perquè la seva força (transformadora, transversal) és viva.

Dimarts ens va tocar xerrar de vi en una exposició fotogràfica. El Jonathan Caballero és un aficionat a la fotografia, i a través del Marc Farrés, de TAQUI Distribucions, va contactar-nos perquè partissipéssim a la innauguració del seu treball d’aproximació al món del vi.

La fotografia (crec que ho vaig enganxar així) és un ull emocionat que, aproximant-se al vi, de fet, captura les imatges d’un món que, en sí mateix és una capsa tancada, carregada de sorpreses, plena de petits móns, plena de vides. El vi és un producte de la cultura, de la gestió d’una antiga transformació química que a cada lloc arrela i es desenvolupa segons les vixissituts i la història.

EL VI A PUNT va ser el canal de comunicació per explicar aquesta idea d’emoció per un producte, lligat al territori; a allò que la fotografia retrata.

“el Montsant és un poble, oi?” demanava una de les persones que assistiren a l’exposició fotogràfica. El Montsant és una Denominació d’Origen. Hi ha alguns pobles que se’n diuen, del Montsant (Cornudella, La Morera…), de la serralada del Montsant. Però hi ha una certa confusió, tot i que és lleugera: aclarit el dubte constatem que estem situats, que sí, que el Montsant ens el coneixem, que ens l’hem fet nostre, que la projecció internacional que ha assolit ha arribat a cada racó de Catalunya, també. Hi ha coses que van bé.

Vam xerrar més de dues hores. Hi havia francesos, croates, anglesos, i catalans! Això era a La Garriga, dimarts al vespre, al TRICATÉ CAFÈ, al número 9 de la plaça de l’Església.

L’Anna Baqués ens va contactar per xerrar, de coses d’interès comú. Va ser la setmana passada. Vam quedar a Can Ràfols a Avinyonet. De fet, la visita a aquest celler estava pendent; per moltes raons, totes vàlides. Aquesta masia forma part d’un passat penedesenc que encara té vincles amb el present: el Carlos Esteva fa 30 anys que malda per fer-ho real.

Em va agradar retrobar-me amb aquest paisatge senzill, en el que les masies organitzaven el territori. És el cas de Can Ràfols dels Caus, en què les edificacions històriques conserven el protagonisme. Darrere, i mig amagat sota terra, excavat a aquesta roca que ens informa geològicament sobre el Garraf, hi ha el celler modern. La petjada més innovadora de la marca. Ens hi vam passsejar, per tastar els vins a peu de tina.

Havent discutit de tot allò que ens “amoïnava”, l’Anna, companya d’estudis del Carles Figueras (l’enòleg del Camí de la Font i del Clot de les Eres), em va convidar a conèixer un vi blanc de criança dels que a Can Ràfols són marca de la casa. El Rocallís és un Incroccio Manzoni que es va collir el 2005 i del qual se n’embotellaren 1989 ampolles. Com La Calma (que vaig tastar amb l’Anna i el Carles, precisament, l’estiu passat al Món Vínic), i com el Pairal (que vaig tastar fa quinze dies al ViJazz de Vilafranca), El Rocallís envelleix bé, complex, suggerent…

Em va agradar!